Tema 7 - El consum i l’oci

Aquest tema ja em fa molta gràcia per la portada, perquè em recorda al meu antic treball, un parc de boles. En aquesta entrada toca parlar del consum i l'oci. 
Per si no quedava clar, m'agradaria destacar que els xiquets i les xiquetes deuen disposar d'un temps lliure que no quede compromès amb cap activitat reglamentària, com ja he comentat en l'entrada del temps, anteriorment. El joc ha de ser la seua ocupació natural i espontània. No han d'estar hiperinstitucionalitzats.

La realitat és que tot açò que he escrit anteriorment, poques vegades es compleix ara mateix. Les famílies estan obcecades en què el seu fill o filla aprenga anglés, estudie karate o toc el piano i el violí, i moltes vegades sense tenir en compte què vol el xiquet o la xiqueta, solament perquè a la família li enxampa de pas perquè el germà o la germana major fan ball en el carrer del costat, o perquè és gratis. Per favor, hem de pensar una mica més en el que volen els xiquets i les xiquetes.

En el meu antic treball em deixava la pell per a brindar als xiquets i xiquetes un dia especial. És cert que és un parc infantil i que molt joc a la imaginació no dóna, però teníem una sala a dalt, en la qual organitzàvem jocs, activitats de pintura, ball... I ací sempre intentava que els xiquets i xiquetes decidiren què volien fer. 
La realitat era que a les famílies els donava exactament igual què farien, simplement, si estaven ocupats estava ben. 

He arribat a veure a xiquets i xiquetes plorar perquè els feia por entrar al parc i les famílies en comptes d'acompanyar-los dins, asseure'ls en la cadira amb una tablet perquè pararen de plorar. Però anem a veure, per favor, que sentit té anar a un parc de boles per a asseure al teu fill o filla en una cadira amb un aparell tecnològic que segur que té a casa el 50% del temps?

Malgrat açò, no se'ns ha d'oblidar, que el descans és una necessitat fisiològica contraposada a l'esforç, que la diversió és una funció clarament psicològica, cultural i social i que la diversió en la nostra societat no és independent del model econòmic, a voltes incapacita, com per exemple en el meu treball. Quan més pagaves, més jocs podíem fer amb els xiquets i les xiquetes, encara que a voltes jo feia paranys perquè se'm partia l'ànima.

Per a mi, encara que sone utòpic, els diners no és més que un escull que hem de superar. Necessitem aprendre a ser feliços sense la necessitat de gastar diners, portar als nostres fills o filles al parc, a la naturalesa, saber gaudir del que ja tenim sense sobrecarregar-los, simplement ensenyar-los a ser felices amb el que poden tenir i ajudar-los a ser millors persones cada dia. 


Per a acabar, deixe un vídeo en el qual s'explica quant temps ha de passar un xiquet o xiqueta davant d'una pantalla, segons Dimitri Christakis.